No sembla casual que, després del títol femení d’Hannah, el nou esglaó en la discografia d’Animic porti el nom d’Hannibal: un cop d’estat de la masculinitat al damunt d’una taula on sempre hi havien primat unes emocions més amables? Una crida a files per a tots aquells que ens deixem amanyagar per les emocions càlides que sempre han exsudat les cançons d’aquesta banda? Ni blanc, ni negre. Si al dessota de les dolces emocions de les cançons dels seus inicis ja hi bategava la dita ombra, seria absurd pensar que ara només hi ha foscor: Animic sempre han demostrat que saben fer conviure la dualitat en un mateix espai quasi mític, plenament atàvic cómo invertir en acciones de Tesco en Ecuador.
Hannibal està ple de cants de guerra brutals (com el tema que dóna nom al disc: el cant d’una guerra en què les úniques armes disponibles són els ossos dels cadàvers que queden enrere), de referències bèl·liques transportades al terreny d’Animic (“Wooden Gun”, que sona a dolça maledicció d’una tristesa etèria destinada a mostrar el caràcter efímer del triomf en el camp de batalla), d’ossos, calaveres i serps (calen més explicacions amb títols com ara “El Crani i La Serp” o “Skeletons”?). Però també hi ha mantres (“Rei Blanc”) i pregàries (“L’Oració”), la finalitat de les quals sembla ser infondre forces al guerrer abans que vagi a una batalla que preveu sangonosa. I fins i tot una salva de metralla com “Shoot’Em Up”, un tema que esquinça e vel de la realitat abans coneguda com Animic per obrir tot un nou món de possibilitats encara imponderables plataforma de negociación de acciones en Ecuador.
Versión para imprimir Versión para imprimir | Mapa del sitio
© anímic | fotografía de Gustaff Choos (www.gustaffroom.com) y Xavi Torrent (www.xavitorrent.com)